dilluns, 27 d’agost del 2012

Terreny molt personal


De la nostra vinculació emocional a New Pine Creek en va néixer una proposta. Aprofitant les vacances d'estiu, la nostra afició per la fotografia, la dinàmica cultural de la població en l'època estival, la complicitat d'algunes altres persones a qui els va fer gràcia la iniciativa... es produïa una conjunció d'elements que es van fer pensar el que vam anomenar Àrea Pública de Caça.


L'Àrea Pública de Caça ha pretès, a través de diverses accions vinculades entre elles, i totes a l’entorn de la fotografia com a nexe d’unió, generar processos de cohesió de la comunitat. Elements per afavorir el diàleg, la convivència i la presentació d’aquesta comunitat (la que conformen les persones de New Pine Creek i les que s’hi senten emocionalment vinculades) al conjunt de la societat.


Per què aquesta proposta?
L’art i la cultura sempre han estat elements fonamentals per a la dinamització de les comunitats i, en el fons, per a la seva evolució en positiu. Cada vegada amb més força es van fent lloc propostes que volen vincular els processos artístics amb les persones, en situacions de barreig entre creadors i observadors. En el fons tothom fa comunitat; tothom fa poble. Fins i tot els passavolants, aquells que venen de visita puntalment formen part, per uns instants, de la comunitat. Aquesta proposta parteix d’aquest enfocament i ho fa centrant-se en la fotografia com a eina. La fotografia facilita les mirades: als llocs, entre uns i altres, a un mateix... És una eina que ha de permetre redescobrir New Pine Creek a través de noves mirades. Redescobrir no només la seva estructura física, arquitectònica, sinó també la més important, la humana. Una sense l’altra no s’expliquen. L’una explica l’altra i a l’inrevés.

A més, la fotografia perpetua, fa romandre en el temps els llocs i les persones. La proposta apunta en aquesta línia: donar valor a tot el que és i significa New Pine Creek, i a la seva permanència en el temps. Ho vam fer sota un lema que no és forani: el de la cacera. Concepte controvertit, amb defensors i detractors, però indiscutiblement present en l’avui, el passat i el futur del poble. L‘entomem des d’una perspectiva una mica esbiaixada de l’habitual. No hi ha altres trets que els de les càmeres fotogràfiques. No es captura cap peça, es capturen moments.

DIAPOS vam ser "culpables" només de la proposta, perquè, de fet la iniciativa sols tenia sentit si es convertia en de totes i tots. New Pine Creek és el nostre “terreny personal” i el volem compartir amb aquells per a qui també ho és. A través de la fotografia volíem facilitar les mirades: als llocs, entre uns i altres, a un mateix... Redescobrir no només la seva estructura física, arquitectònica, paisatgística, sinó també la més important, la humana. Una sense l’altra no s’expliquen. L’una explica l’altra i a l’inrevés. Els paisatges els fan les pedres, els arbres… i, per damunt de tot, les persones. New Pine Creek és el nostre paisatge (el sentim així). Mai és el mateix: cadascú el viu i el veu de la seva manera particular. Segur que no totes les fotografíes escollides tenen el mateix valor simbòlic per a tots els observadors. Segur que tampoc són les millors. Faltaria més!



És lògic que es produeixin reaccions de tipus divers davant de propostes diferents. No sempre positives. No és agradable, però entra dins del que es pot esperar. Algunes de les fotografies exposades van ser malmeses, però, curiosament, això ens donà l’oportunitat de fer més present la proposta de l’Àrea Pública de Caça, més rica, més compartida. La solidaritat del conjunt de la població amb quelcom que ja era de tots ho ha engrandit.

Per motius estrictament personals, nosaltres no hem pogut fer tot el que teníem previst, però, com que el projecte és de totes i tots, hi ha qui li ha donat continuïtat i l'ha fet créixer. Finalment la proposta conclourà amb un arxiu d'imatges de persones, grups, colles... amb les seves relacions d'afinitat, entre elles i amb diversos objectes i andròmines que els identifiquen amb el conjunt del poble. Un arxiu que es podrà seguir alimentant amb noves imatges, nous moments, nous racons... després de la seva exposició temporal en els locals de l'Ajuntament del municipi. 

Els territoris i les comunitats mai són els mateixos, es troben sempre en evolució. Nosaltres esperem seguir formant-ne part i continuar contribuïnt a donar-los forma en la mesura de les nostres possibilitats. Perquè New Pine Creek és el nostre terreny molt personal.



Tot el que ha estat aquesta aventura (i el que continuï essent) quedarà recollit en aquest fotobloc:



diumenge, 5 de febrer del 2012

#366 Project

4/366


Des del dia 15 de novembre ens vam afegir a un projecte fotogràfic proposat en el bloc
http://bisiestoproject.blogspot.com/Marcos García Alonso (@m_quinos) i Ana F. García (@anajfgarcia), ens proposaven realitzar una fotografia diaria, amb un mòbil, durant un any. Aquestes fotos es publiquen en Flickr i es comparteixen amb la resta de participants.


Així va néixer el primer àlbum: http://www.flickr.com/photos/diapos/sets/72157628011783015/, corresponent a les fotografies de 2011.
10/366


Com que vam arribar al canvi d'any, es va proposar tornar a començar de zero i generar un nou àlbum amb 366 fotografies, una per a cada dia d'aquest any de traspàs. I aquest és el que estem construint ara: http://www.flickr.com/photos/diapos/sets/72157628668005015/


Aquesta iniciativa es difon a través de les xarxes socials. A twitter amb l'etiqueta #366Project; a facebook amb la pàgina https://www.facebook.com/366Project.
34/366


Estem construint, amb l'excusa d'aquesta iniciativa, un mosaic fotogràfic que ens fa de memòria del nostre dia a dia, de manera compartida amb altres.


Esperem que us agradi.








divendres, 30 de desembre del 2011

Nuestra selección fotográfica de 2011

Antes de que acabe el año, hemos hecho una recopilación de nuestras series fototográficas de 2011, por si os perdisteis alguna de nuestras entradas en "elotroblog" (http://diaposfotoblog.blogspot.com). 


No dejeis de daros un paseo por alguna de las 14 series. Aquí os acompañamos las que más nos gustan de cada una:


Azulejos 
(http://diaposfotoblog.blogspot.com/search/label/Azulejos)


Quebrado


Ciclos
(http://diaposfotoblog.blogspot.com/search/label/Ciclos)


BH


Siete
(http://diaposfotoblog.blogspot.com/search/label/Siete)


Día


Móvil
(http://diaposfotoblog.blogspot.com/search/label/Movil)


Original con H


Saudade
(http://diaposfotoblog.blogspot.com/search/label/Saudade)


Caminos


Lomography
(http://diaposfotoblog.blogspot.com/search/label/Lomography)


Herrumbre


Cicatrices
(http://diaposfotoblog.blogspot.com/search/label/Cicatrices)


Hondartza


Ventanas
(http://diaposfotoblog.blogspot.com/search/label/Ventanas)


Ojo


Ínfimos
(http://diaposfotoblog.blogspot.com/search/label/%C3%8Dnfimos)


Simplemente


Puertas
(http://diaposfotoblog.blogspot.com/search/label/Puertas)


Despertar


Caminos
(http://diaposfotoblog.blogspot.com/search/label/Caminos)


¿Principio o final?


Poesía urbana
(http://diaposfotoblog.blogspot.com/search/label/Poes%C3%ADa%20Urbana)


Passaros


Arquitectura
(http://diaposfotoblog.blogspot.com/search/label/Arquitectura)
Lógica abstracta


Ausencias
(http://diaposfotoblog.blogspot.com/search/label/Ausencias)
Más allá


Si os apetece seguirnos, el 2012 prometemos seguir ampliando nuestras propuestas fotográficas.

dijous, 24 de novembre del 2011

És hora de reflexionar

Más Allá


"Shhhhhh... Silenci...
L'absència ens espia des de qualsevol cantonada i nosaltres ens hi mostrem indiferents.
Cal aturar-se i observar. Escoltar el silenci, el pas del temps.
És això el que aconsegueixen aquestes fotografies. Ens fan dirigir la mirada cap a escenes del nostre entorn que ens passen desapercebudes i ens obliguen a aturar-nos i a reflexionar sobre l'absència i el pas del temps. Sobre la nostra vida al cap i a la fi.
La manca de presència, de vida, reforçada en la composició de la forma i la llum, aconsegueixen un efecte profund i inesperat.
Shhhhhh.... És hora de reflexionar..." 

Aportació literària desinteressada de Roser Figueras als nostres blocs.

Tota la sèrie "Ausencias" a:

dimarts, 15 de novembre del 2011

Existeix un club que no és un club

El Racó l'Enjup
Recordant els dies passats a New Pine Creek no puc deixar de pensar que hi existeix un club que no és un club. De fet, n'existeixen molts de clubs que no ho són. Moltes agrupacions casuals (o causals) de persones que molt possiblement mai haguessin tingut moments compartits en qualsevol altra realitat. Persones diverses, amb trajectòries perfectament contràries en les seves vides, que han coincidit en un lloc i en un moment; i la coincidència les ha volgut unir en experiències compartides. Aquestes coses s'esdevenen constantment: desconeguts que queden sobtadament tancats a l'ascensor; infants i avis que comparteixen la indignació per un retard en els transports amb executius i conserges; intel·lectuals i tecnòlegs embogits conjuntament amb cambrers i trapezistes per celebrar el gol del seu equip... Així és la vida. Però en un lloc diminut i remot com el poblet dels nostres viatges, això s'esdevé d'una manera molt més evident, més constant, més perpètua, creant lligams inexplicables que resten teixits per molt temps.


El Corral d'en Bosch
En el nostre club que no és un club, en aquell al que, sense plantejar-nos-ho, ens vam inscriure sense fer-ho, hi ha quelcom de màgic que uneix: no són els interessos, ni les feines, ni els coneixements, ni les categories socials... són el conjunt d'històries compartides i de mateixos moments vivenciats de maneres diferents. El carnet de membres l'atorga la història, els paral·lelismes, la paradoxa d'haver esdevingut colons en un oest feréstec a descobrir, i haver-ho fet en la mateixa època. Segur que cada generació, sense adonar-se'n, ha conformat el seu propi club; aquests s'han barrejat, hibridant-se, ampliant-se, extingint-se... Fragments d'una mateixa pel·lícula que, nissaga rere nissaga, es va convertint en una epopeia. Un arriba a la colla (el club) sense voler-ho, sense pretendre-ho, però també sense poder evitar-ho i, a la fi, sense voler evitar-ho. Som éssers socials i allà on les societats són ínfimes és on més evident es fa. Un dia us n'haurem de parlar en detall d'aquest club que no és un club (el nostre grup de "los tiets"),

dijous, 13 d’octubre del 2011

Sin horizontes

Todo bien limpio
Hay quien nace en lugares sin horizontes. Nacen y se crían, allí donde las casas de enfrente están tan cerca que parece que se esté viviendo dentro de ellas. La luz entra a hurtadillas por entre las calles, tímida, a trompicones. Las sombras (o mejor, la penumbra) son dueñas. Lo explico en su sentido físico, aunque estoy convencido que todo ello tiene también su traslación a lo emocional o a lo social.


Crecer sin horizontes tiene una repercusión en el conjunto del desarrollo personal, en el ámbito individual, así como colectivo en el de la comunidad. No tengo dudas. Resulta muy difícil evolucionar hacia nuevos y diferentes estadios si nada te los evoca, si nada te permite imaginar que existan. Lo más parecido a un horizonte en esos lugares es el cabo de la calle. ¡Que paradoja! 
Estar al cabo de la calle significa estar perfectamente al caso de un asunto. Quizá por eso, porque algunos tienen la determinación de fijar mi mirada en el cabo de la calle, perciben que se deben obligar a sí mismos a buscar horizontes. Digamos que les pica la curiosidad. Por suerte.
Las comunidades cerradas en ellas mismas, como las de tantos barrios, tienen pocas oportunidades más allá de seguir cíclicamente replicando clichés. Los cambios, que ocurren, acostuman a venir de la mano de algunos aventureros que se deciden a transgredir lo de siempre, a viajar, a transitar por caminos desconocidos. El resultado les transforma en algo nuevo, híbrido. Visionarios incomprendidos o camaleones adaptativos...cada caso es particular. 


Libreria Marquès
Estoy convencido que el futuro (los futuros) son híbridos. Si esas personas son capaces de  instalar una realidad en otra para encontrar la suma de los valores de ambas, tienen la oportunidad de colaborar en la transformación de realidades y llevar horizontes allá donde no los hay.


Algunos lo intentamos.