Nuestra selección fotográfica de 2011

Antes de que acabe el año, hemos hecho una recopilación de nuestras series fototográficas de 2011, por si os perdisteis alguna de nuestras entradas en "elotroblog" (http://diaposfotoblog.blogspot.com). 


No dejeis de daros un paseo por alguna de las 14 series. Aquí os acompañamos las que más nos gustan de cada una:


Azulejos 
(http://diaposfotoblog.blogspot.com/search/label/Azulejos)

Quebrado

Ciclos
(http://diaposfotoblog.blogspot.com/search/label/Ciclos)

BH

Siete
(http://diaposfotoblog.blogspot.com/search/label/Siete)

Día

Móvil
(http://diaposfotoblog.blogspot.com/search/label/Movil)

Original con H

Saudade
(http://diaposfotoblog.blogspot.com/search/label/Saudade)

Caminos

Lomography
(http://diaposfotoblog.blogspot.com/search/label/Lomography)

Herrumbre

Cicatrices
(http://diaposfotoblog.blogspot.com/search/label/Cicatrices)

Hondartza

Ventanas
(http://diaposfotoblog.blogspot.com/search/label/Ventanas)

Ojo

Ínfimos
(http://diaposfotoblog.blogspot.com/search/label/%C3%8Dnfimos)

Simplemente

Puertas
(http://diaposfotoblog.blogspot.com/search/label/Puertas)

Despertar

Caminos
(http://diaposfotoblog.blogspot.com/search/label/Caminos)

¿Principio o final?

Poesía urbana
(http://diaposfotoblog.blogspot.com/search/label/Poes%C3%ADa%20Urbana)

Passaros

Arquitectura
(http://diaposfotoblog.blogspot.com/search/label/Arquitectura)

Lógica abstracta

Ausencias
(http://diaposfotoblog.blogspot.com/search/label/Ausencias)

Más allá

Si os apetece seguirnos, el 2012 prometemos seguir ampliando nuestras propuestas fotográficas.

És hora de reflexionar

Más Allá

"Shhhhhh... Silenci...

L'absència ens espia des de qualsevol cantonada i nosaltres ens hi mostrem indiferents.

Cal aturar-se i observar. Escoltar el silenci, el pas del temps.

És això el que aconsegueixen aquestes fotografies. Ens fan dirigir la mirada cap a escenes del nostre entorn que ens passen desapercebudes i ens obliguen a aturar-nos i a reflexionar sobre l'absència i el pas del temps. Sobre la nostra vida al cap i a la fi.

La manca de presència, de vida, reforçada en la composició de la forma i la llum, aconsegueixen un efecte profund i inesperat.

Shhhhhh.... És hora de reflexionar..." 

Aportació literària desinteressada de Roser Figueras als nostres blocs.

Tota la sèrie "Ausencias" a:

http://diaposfotoblog.blogspot.com/search/label/Ausencias

Existeix un club que no és un club

El Racó l'Enjup

Recordant els dies passats a New Pine Creek no puc deixar de pensar que hi existeix un club que no és un club. De fet, n'existeixen molts de clubs que no ho són. Moltes agrupacions casuals (o causals) de persones que molt possiblement mai haguessin tingut moments compartits en qualsevol altra realitat. Persones diverses, amb trajectòries perfectament contràries en les seves vides, que han coincidit en un lloc i en un moment; i la coincidència les ha volgut unir en experiències compartides. Aquestes coses s'esdevenen constantment: desconeguts que queden sobtadament tancats a l'ascensor; infants i avis que comparteixen la indignació per un retard en els transports amb executius i conserges; intel·lectuals i tecnòlegs embogits conjuntament amb cambrers i trapezistes per celebrar el gol del seu equip... Així és la vida. Però en un lloc diminut i remot com el poblet dels nostres viatges, això s'esdevé d'una manera molt més evident, més constant, més perpètua, creant lligams inexplicables que resten teixits per molt temps.

El Corral d'en Bosch

En el nostre club que no és un club, en aquell al que, sense plantejar-nos-ho, ens vam inscriure sense fer-ho, hi ha quelcom de màgic que uneix: no són els interessos, ni les feines, ni els coneixements, ni les categories socials... són el conjunt d'històries compartides i de mateixos moments vivenciats de maneres diferents. El carnet de membres l'atorga la història, els paral·lelismes, la paradoxa d'haver esdevingut colons en un oest feréstec a descobrir, i haver-ho fet en la mateixa època. Segur que cada generació, sense adonar-se'n, ha conformat el seu propi club; aquests s'han barrejat, hibridant-se, ampliant-se, extingint-se... Fragments d'una mateixa pel·lícula que, nissaga rere nissaga, es va convertint en una epopeia. Un arriba a la colla (el club) sense voler-ho, sense pretendre-ho, però també sense poder evitar-ho i, a la fi, sense voler evitar-ho. Som éssers socials i allà on les societats són ínfimes és on més evident es fa. Un dia us n'haurem de parlar en detall d'aquest club que no és un club (el nostre grup de "los tiets"),

Sin horizontes

Todo bien limpio

Hay quien nace en lugares sin horizontes. Nacen y se crían, allí donde las casas de enfrente están tan cerca que parece que se esté viviendo dentro de ellas. La luz entra a hurtadillas por entre las calles, tímida, a trompicones. Las sombras (o mejor, la penumbra) son dueñas. Lo explico en su sentido físico, aunque estoy convencido que todo ello tiene también su traslación a lo emocional o a lo social.

Crecer sin horizontes tiene una repercusión en el conjunto del desarrollo personal, en el ámbito individual, así como colectivo en el de la comunidad. No tengo dudas. Resulta muy difícil evolucionar hacia nuevos y diferentes estadios si nada te los evoca, si nada te permite imaginar que existan. Lo más parecido a un horizonte en esos lugares es el cabo de la calle. ¡Que paradoja! 
Estar al cabo de la calle significa estar perfectamente al caso de un asunto. Quizá por eso, porque algunos tienen la determinación de fijar mi mirada en el cabo de la calle, perciben que se deben obligar a sí mismos a buscar horizontes. Digamos que les pica la curiosidad. Por suerte.
Las comunidades cerradas en ellas mismas, como las de tantos barrios, tienen pocas oportunidades más allá de seguir cíclicamente replicando clichés. Los cambios, que ocurren, acostuman a venir de la mano de algunos aventureros que se deciden a transgredir lo de siempre, a viajar, a transitar por caminos desconocidos. El resultado les transforma en algo nuevo, híbrido. Visionarios incomprendidos o camaleones adaptativos...cada caso es particular. 

Libreria Marquès

Estoy convencido que el futuro (los futuros) son híbridos. Si esas personas son capaces de  instalar una realidad en otra para encontrar la suma de los valores de ambas, tienen la oportunidad de colaborar en la transformación de realidades y llevar horizontes allá donde no los hay.


Algunos lo intentamos.

Ombres de tardor

Fusta ferida

Com les oliveres, arbres soferts, maltractats. Cercles d'anys que han vist com sempre arriba l'hivern després de la tardor i les ombres de fulles s'adornen amb els fruits que donaran or. Som molts els que estirem els dies per banyar-nos del llum, encara càlid, de la tardor. Com les oliveres. Passaran anys en cercle i, com elles, aquí seguirem arrelats a terres calcàries que ens alimenten i ens fan patir. Aquí seguirem perquè som conscients que el que ens fa patir ens fa més forts. I quan, esgotats ja no siguem capaços de seguir, ens deixarem anar en fum i cendres, retornant al món l'escalfor que cada hivern ens havia negat. Com les oliveres.

Ínfims

Maiestatica

ÍNFIMS. Un viatge íntim i personal. Un viatge que mostra el camí de tornada de l’exterior a l’interior, un recorregut per detalls íntims i ínfims del paisatge urbà. En ocasions el silenci, la solitud i la decadència, fan de pont entre la insignificança dels objectes i la poesia que transmeten. 

Céu

ÍNFIMS recull, en una sèrie, allò que per al món no té cap transcendència, és al capdavall de la percepció com a objecte artístic, és imperceptible, pràcticament invisible.

Ocre

Objectes petits, amagats en la geografia urbana, no per no ser ben a la vista sinó perquè el seu valor ínfim els amaga. La seva insignificança els permet convertir-se en receptacle d’emocions, les nostres i les dels espectadors.

Simplemente

Aquesta sèrie és la materialització d’una manera de ser i de fer. Detalls de nosaltres, que l’atzar ha volgut col·locar al nostre pas, per posar-los en comunicació amb els altres; tots els altres que hi vulguin veure el nostre jo més ínfim i íntim.

El principio

Més Ínfims a: 

http://diaposfotoblog.blogspot.com/search/label/Ínfimos

Segons bufi el vent

New Pine Creek (11)

No per seguir la corrent o la moda. Tampoc per dur la contrària. Simplement per ser conscients del que està passant i del que haurà d'esdevenir-se. Sense anar per lliure, però amb decisions preses des de la convicció individual. Sobre el substrat de les nostres històries en espiral, amb la vista posada en l'horitzó, definim el camí a seguir per arribar allà on volem. No oblidem, però, que el nostre vol es veurà determinat segons bufi el vent.

Recuerdos

New Pine Creek (9)

Al llegar a New Pine Creek nos encontramos con dos iglesias. A primera vista, una de ellas lo copa todo. Es magnífica, espléndida, robusta,... incluso me atrevería a decir que reluciente. Su luz, su porte, su ubicación... te obligan a tenerla presente en cualquier momento desde cualquier lugar. Alguien se ha encargado, a lo largo del tiempo, de mimarla, arroparla, maquillarla; de prepararla, en definitiva, para las visitas. Preparada para toda esa gente que solo haría el ejercicio de acercarse a un lugar como New Pine Creek para admirar una belleza incomparable. Pero con nosotros se equivocó.


De entrada, aunque sabíamos de su existencia, no fue ella el motivo de nuestro viaje al interior. Buscábamos nuestro propio interior... y lo encontramos. Lo encontramos en varios de los rincones de esa población. Uno de esos rincones fue "la otra", la iglesia ignorada. A la que nadie presta atención, a la que ni tan siquiera se ve. 


Cada atardecer, mientras una se vestía sus mejores galas para adornarse con luces artificiales, la otra se dejaba bañar por los últimos rayos de un sol que escapaba aún más al oeste, dejándose contemplar humilde e indolente. Su único esfuerzo era hacernos un leve guiño para señalarnos con su flecha a donde nos llevarían los vientos del sur si nos dejábamos guiar por ellos.


Gracias por la sencillez!

New Pine Creek (10)

Ja hi tornem a ser...

Dins el laberint

Retorno desde New Pine Creek

New Pine Creek (7)

Ha sido tiempo de luces, pero las hemos capturado, a menudo desde las sombras. El verano obliga y aunque en New Pine Creek, en este lugar remoto de nuestro Oregón particular, los vientos del sur aparecen casi cada tarde para refrescar el ambiente, no se puede escapar de la canícula.  Los días han sido también de silencio, un silencio que se puede escuchar, que se puede oler, que se puede sentir.

Las imágenes robadas al tiempo de asueto en ese lugar que nos acoge de manera dispar las iremos introduciendo en nuestras crónicas de a poco; intercaladas con las de otros proyectos. Será una manera de no dejar que el tiempo vivido (y vívido) se nos escape del todo. Siempre quedará en nuestras memorias, siguiéndonos como las sombras, para recordarnos que, aunque acudimos allí sin ninguna intención más allá del simple estar, también nuestro rastro quedó marcado.

New Pine Creek (8)

Las impresiones de nuestros pasos por sus caminos permanecerán allí esperando nuestro retorno. Hasta pronto New Pine Creek!

Se paró el tiempo

New Pine Creek (5)

Con nada de originalidad, Diapos Project es de los que se desplazan en los próximos días. Escapamos hacia el refugio de New Pine Creek (Oregón), donde el tiempo corre a una velocidad distinta, el aire es más limpio, las voces más sonoras, las verduras más sabrosas.


Renunciamos por unas semanas a la velocidad cotidiana, para dejarnos llevar por el ritmo que nos permitan las chancletas, que nos dicten las campanadas y que nos hagan danzar al ritmo de las fuentes. Las fuentes de ese lugar donde el agua es más clara. A Oregón no han llegado insultantes las herramientas del presente. Las crónicas deberán esperar a ser digitalizadas. En New Pine Creek, de momento, todo es sabrosa y refrescantemente analógico.

New Pine Creek (6)

Volveremos con los vientos del sur, con nuevas imágenes y nuevas aventuras que explicar.

0.0 vs 2.0 Crònica de New Pine Creek

New Pine Creek (3)

Quan tot demana connexió, tecnologia, xarxes, perfils... quan qui no és  a facebook o no fa piulades cada tres segons sembla no existir... quan tot s'expandeix (l'educació, la cultura, la innovació)... quan tot està esdevenint 2.0... llavors és quan es fa més important el retorn a les experiències significatives 0.0.
En ple silenci (un silenci que es pot escoltar), treure el cap per fer el primer cafè del dia sentint la fresca al rostre i trobar-se, de fit a fit, amb el veí. Un veí descarat. que et mira sense cap pudor i t'aguanta la mirada retador. Ell és un nadiu, tu un foraster. Ell fa estona que és allà, escoltant com la remor del teu trastejar a la cuina ha pertorbat el seu passeig sobre les teules. Tu acabes d'aparèixer. Només el temps dirà si vol afegir-se al teu cercle d'amistats o seguidors. De moment, quan en tingui prou, girarà cua i desapareixerà. Enlloc d'un post simpàtic, em sembla que si em vull guanyar aquest "follower" hauré de preparar un platet amb les espines de les sardines del sopar. Hi pensaré.

New Pine Creek (4)

Pot resultar dur i feréstec New Pine Creek amb les seves peculiaritats, el seu vocabulari (especialment el seu accent) particular, la seva gama cromàtica tan monocroma. Si no et pares a pensar-hi pot semblar fins i tot tancat, hermètic, inaccessible. Però en realitat tot és en xarxa. Sempre pots trobar les mateixes persones, als mateixos llocs. Les connexions es fan al carrer, a la plaça, al camí, en els patis, a la piscina o al cafè. Els intercanvis no són de dades, feeds o programes. Són de productes de la terra (el que és de temporada), de xafarderies o de novetats. La transmissió de la informació no es fa a través de complicats programes, sinó a través de l'"auló" ("olor" en newpinecreeckès) de l'aire, del soroll de les persianes al moure's al teu pas o de programes de festes barrocs farcits d'anuncis dissenyats per aquells que mai han fet un estage al FAD (ni falta que els fa). Tot, absolutament tot, molt 0.0.

Economia Española? Guerra Civil?

Mercat Vell de Sant Antoni

www.brangulivaseraqui.com 
Diapos també!

Limosna para el culto

Limosna para el culto

El pressupost de cultura es va fent petit, petit i més petit. Sempre al cul de l'economia. Alguns, molt savis (o molt espavilats), ja fa temps que demanen almoina per als llests. La cosa va així... si al que et dediques és a fer coses que puguin ensumar-se properes a la cultura (o, millor dit, que uns il·luminats hagin decidit encasellar en aquest paràmetre -sóc dels que pensen que poca cosa queda fora de la cultura-) el teu futur passa per viure de la família (si pots), convertir-te en un malanomenat "antisistema" (que en alguns casos és el mateix) o deixar-ho com una activitat residual si la feina malpagada a la fàbrica encara et deixa forces quan arribes a casa. Però això canviarà. Ben aviat, ja no hi haurà feines malpagades, així que l'explosió de la creativitat no es veurà assetjada per energies perdudes en hores dedicades en exclusivitat a fer els diners necessaris per viure. Lloada sigui la crisi per a aquells que teniu esperit d'artista. El moment ha arribat! Això sí, és molt provable que, per no caure desmaiats entre pinzells o fent la més cèlebre de les vostres piruetes, hagueu de tornar a cercar l'auspici religiós. Ja va ser així durant molt de temps, fa un cert temps. La meva mare sempre ho diu... "tot torna".

Días para no destacar

Poesía urbana 2

La Juanita ens va fer riure molt

New Pine Creek (1)

Fa un temps que estic visitant amb freqüència New Pine Creek, a Oregon (simulació geogràfica que amaga un lloc real). És un indret menut, tranquil, acollidor... com n'hi ha tants però en el que jo hi trobo l'essència i el parèntesi. Pels que som de capital, ens resulta sorprenent el grau d'activitat d'un lloc com New Pine Creek en el que sembla que no hi passi res, però sempre hi ha coses a fer (si un així ho vol).


La població d'un temps ençà està una mica revolucionada preparant la Setmana Cultural. És un catàleg d'esdeveniments (culturals?) que basteixen una frenètica colla de dies del molt calurós mes d'agost. En un lloc d'aquests en el que hi ha tanta poca gent que cadascú ha de fer una colla de papers de l'auca, és impossible no ser part (participar activament, ser proactiu, involucrar-se, ser protagonista...) d'un afer com la Setmana Cultural. Com bon turista, em miro amb ulls d'antropòleg amateur encuriosit (i innocent) aquest tipus d'esdeveniments.

New Pine Creek (2)

Fa uns dies es va celebrar una votació popular (una "festa de la democràcia") per escollir el disseny de la samarreta de l'estiu que haurà de donar color (i alguns diners) a la Setmana Cultural. Els dissenys a concurs estaven exposats i l'urna (una reliquia de l'època dels conquistadors!) a punt per acollir les paperetes. Tot havia de transcórrer en l'interval d'una hora (tampoc és qüestió d'estirar els processos per fer-ho!) i així va ser (o una mica més, doncs quants més serien, més riurien). Es va procedir a fer el recompte de les paperetes aportades per gent de totes les edats (i quan dic totes dic totes doncs no tinc clar si a alguna noia en "estat de bona esperança" no va votar també en nom de la "panxa"). El número de participants va ser molt nombrós, paga la pena dir-ho, encara que algunes de les persones fossin literalment arrossegades fora de la piscina i dutes davant l'urna en cotxe. La diferència de vots deixava un clar guanyador però ahhhhhhh..... aleeeeeeerta! Els resultats eren a punt d'esventar-se als quatre vents (o al cafè de New Pine Creek, que és encara millor lloc per comunicar notícies) quan per la cantonada va aparèixer la Juanita (nom també fictici, és clar), vestint una bata de guatiné de color rosa-Pantera Rosa, i cridant que on havia de fer la votació ella i en nom del seu marit que no havia pogut acudir. Els membres de l'organització li van dir que ja s'havia fet el recompte, al que va contestar "Bah! Que he de fer?". Davant l'impetu d'una dona jubilada que, com va confessar, havia deixat els plats del dinar a mig fregar per anar corren a votar ("toqueu-me els braços, encara els tinc freds de l'aigua!" -va dir-) era impossible negar-se a deixar-li emetre els vots que fos necessari. El problema va ser per a l'organització incorporar-los al recompte ja fet, doncs no quedava ningú que no estigués plorant de riure.

La democràcia real ja està aquí (bé, a Oregon!)

NOTA: Puc donar fe personalment que els vots emesos per la Juanita no van alterar en absolut el resultat final

Tiempo de consignas

Poesia urbana 1

Què és la participació?

19jbcn

Evidentment, la participació no és bufar i fer ampolles. Ningú que s'ho cregui de veritat ho ha pensat mai.  La participació és ser-hi, però sobre tot, que et deixin ser-hi; de la manera que vulguis o puguis. No hi ha "la" manera de participar. Tampoc és deixar que alguns ocupin un lloc dient que estan "participant activament en nom teu". La participació, per definició és tant activa com passiva i, com no, reflexiva.

Avui n'érem uns quants participant. La ciutadania en sap de participar (des que naixem no deixem de participar constantment en tot i per tot -som éssers socials-). Em temo que alguns han volgut apropiar-se de la paraula i l'han desvirtuat, desnaturalitzat, prostituït. Buidant-la del seu contingut essencial s'han pensat que la podien sotmetre, dormir, frustrar... Pervers, molt pervers.

Sempre he pensat que qui més parla de ser participatiu és qui menys ho vol permetre en realitat: a les entitats, col·lectius, institucions. Crec que no cal provocar la participació. Ve sola. És natural. Si se la vol convocar se l'està pervertint. També he pensat sempre que un participa si en té motius. Jo participo en trobades ciutadanes els diumenges a la tarda perquè vull. Jo no participo consumint televisió perquè no m'interessa. Jo participo amb tothom qui m'hi vol. Jo no participo amb els que em volen posar etiquetes (normalment, les seves etiquetes).

La participació es fa participant. No cal que ningú la vulgui animar, només cal que se la deixi ser. El sistema que ens engoleix no ens ajuda a ser millors participants. De fet no cal, però hi ha un tou d'elements que ens ajudarien a ser millors participants i que ens ajudaria molt que ens les expliquessin des de petits. No acostuma a ser així, potser perquè no interessa? Són realment democràtiques les institucions? Ho són les entitats de la societat civil? És democràtica l'escola (pon ens formen com a persones? Segur que n'hi ha que sí, però la majoria ho són? Jo crec que no. 

Ningú ha dit que la democràcia siguin només sistemes de votacions. La democràcia és participar: essent-hi o no, dient la teva o escoltant, enviant missatges en les més vanguardistes tecnologies o llegint-los des de casa... Per participar cal també estar informat. Saber de què va realment allò on t'estàs posant (que no vol dir pas tenir el coneixement absolut, sinó les eines personals per afrontar-ho des d'una perspectiva crítica pròpia). No, no és bufar i fer ampolles, però al cos li va com l'oli a un llum.

Perdoneu però algú ho havía de dir!

Aquí i ara comença aquesta aventura...